El
passat 15 d’abril ens va deixar, als 100 anys d’edat, na Dolors Molist i Colom,
la Lola de Cal Vetes. La Lola, a qui
va tocar patir fins a tres guerres, va
arribar a Artés de ben petita, fins que la desfeta republicana del 1939 la va abocar,
com a tants altres artesencs, al llarg camí de l’exili.
Dolors Molist. Imatge publicada a El Pou dela Gallina, 2009
Dolors
Molist i Colom va nàixer a Manresa poc després de la nostrada Revolta dels
Burots, en concret el 13 de febrer de 1917. Fou la tercera de sis germans d’una
família d’origen benestant amb ideals republicans. El seu pare, Joan, tenia una
fàbrica de vetes i una barberia al carrer Guimerà, però malbaratà tot el
patrimoni a causa de la seva addicció al joc.
La
família de la Lola caigué a la ruïna, vorejant la misèria, “érem pobres, sí, però amb dignitat”. Aquest fet els va obligar, quan ella encara
era petita, a traslladar-se al poble d’Artés, on el pare va trobar feina a la
fàbrica d’un amic seu, més seriós amb el negoci. Hi feien el mateix: ribets,
cintes i vetes, i, per això, al poble foren conegudes com les germanes de Cal Vetes. La família s’instal·là en un
petit pis de tres habitacions, al carrer de la Barquera.
La
Dolors, a diferència dels seus germans, no va poder anar mai a escola, en part
perquè li va tocar cuidar la seva germana petita, Victòria, nascuda l’any 1926.
Tot i així sempre va ser autodidacta, influïda pel seu avi Francesc Colom, mestre
de professió. La visitava cada setmana, li ensenyava a llegir i escriure i li
va transmetre l’amor a la literatura i la importància de “saber llegir per guanyar-se la llibertat”. De fet, a partir
d’aquest moment i al llarg de tota la vida, fou una amant de la lectura i devorà
llibres de tota mena, des dels clàssics francesos als russos.
A Artés
és on va passar els seus anys de joventut: “Dels
setze als vint han estat els millors anys de la meva vida. Érem pobres, però no
tenia cap pena i, sobretot, era feliç”.
Amb 12
anys, la van posar a treballar a la fàbrica tèxtil de Ca l’Aguilar, on ja hi
treballaven les seves germanes i el seu pare que “al mateix temps tallava els cabells a l’amo”. Després de la
jornada laboral, la Lola junt amb les seves germanes, anava, com era habitual a
l’època, a aprendre de cosir en una altra casa.
A
Artés, la Dolors, va conèixer qui seria el seu marit, en Climent Santacreu. Li va
presentar el seu germà Valentí quan, passejant pel carrer Barquera, se’ls va
trobar a la terrassa del Cafè Nou. El diumenge següent, en Climent ja la va
treure a ballar i de seguida es varen enamorar.
Climent
Santacreu i Tort, fill de Berga i paleta autònom de professió, va venir a viure
a Artés amb el seu germà Josep, per treballar en la construcció del celler del
Sindicat Agrícola d’Artés, obres que s’iniciaren el 1935. En Climent era un
ferm militant anarquista, membre de la CNT i de la FAI.
Arrel
del cop d’estat de juliol de 1936 i l’esclat de la Guerra Civil, en Climent
s’implica absolutament en la causa revolucionària, essent membre destacat del Comitè
Antifeixista d’Artés. També sembla que fou regidor per la CNT al juliol de 1937,
malgrat que el canvi de cognom per Faicreu (abans Santacreu) li provocà
problemes pel fet de no constar al padró d’habitants.
Segell del Comitè_Antifeixista. Arxiu Comarcal del Bages
Pintada de la FAI apareguda en les darreres obres de l’església. Durant la Guerra Civil l’edifici fou utilitzat per la Cooperativa de Transports d’Artés. Foto Ramon Creus Catot.
El
setembre de 1936 s’allistà de voluntari a la Columna Durruti per anar a lluitar
al front, on fou comissari i es relacionà amb Durruti i Ascaso. Al front de
Terol el feriren al braç, fet que l’obligà a tornar a Artés a fer
convalescència, moment que aprofitaren amb la Lola per casar-se, just abans que
en Climent tornés al front. Mentrestant, la Lola se n’anà a viure sola en un piset
davant del camp de futbol.
També durant
la Guerra Civil, la Dolors va perdre un germà, l’Ignasi, allistat en
l’anomenada lleva del biberó. Fou
abatut com tants d’altres en la terrible Batalla de l’Ebre.
En
Climent, al front estant, li enviava, de tant en tant, cartes i alguns diners.
En una d’aquestes cartes li va dir “Lola,
si perdem Catalunya, vés-te’n; si no, pagaràs per mi”. Davant l’avanç de
les tropes franquistes, així ho va fer, i junt amb altres republicans, va
deixar Artés en direcció a França pel Coll del Pertús. Varen travessar la
frontera d’amagat i a peu pel mig de la muntanya, “No ens quedava res, les nostres vides eren l’únic capital que teníem”.
Mentrestant
a Artés, a partir de l’ocupació franquista del poble, el 27 de gener, els
militars varen regirar totes les llars dels rojos.
A casa de la Teresa, la mare de la Lola, per exemple, varen llançar per la
finestra mobles i objectes personals i li varen fer la vida impossible,
negant-li el racionament que es repartia a la resta del poble, fet que la va
obligar a sortir a les nits a robar menjar als camps de la vora.
A
França, la Lola i els seus acompanyants varen ser separats per la Creu Roja. Els
homes se’ls endugueren al Camp d’Argelers i a les dones i nens, en tren, cap al
departament de Var, a la Provença. La
Lola i una dotzena de persones més, varen dur-los en un camp de refugiats
improvisat a l’església de Flassans-sur-Issole, on s’hi va estar prop d’un any.
De tant en tant, rebien correu “que ens
arribava de miracle”. Fou així com va descobrir que en Climent estava pres
a Espanya i va decidir tornar per retrobar-se. D’aquesta manera, va aprofitar
la possibilitat de tornar que s’oferia a tots els refugiats espanyols.
Així
doncs, la Lola va tornar a l’Estat Espanyol amb un cotxe de la Creu Roja fins a
Barcelona, on l’empresonen (pel delicte de pas clandestí en frontera) a l’antic
Pavelló de Romania, a Montjuïc, construït per l’Exposició Universal. Amb tot,
aprofita la poca vigilància, per escapar-se i refugiar-se a casa d’una parella
amiga de Barcelona.
Tanmateix,
en Climent, pres en una plaça de toros d’un poblet vora Terol, on cada nit es
practiquen afusellaments, aconsegueix evadir-se i exiliar-se a França. Allí però, fou fet pres
pels militars francesos i tancat al Camp d’Argelers.
Quan la
Lola se’n va assabentar, va decidir tornar a travessar la frontera de forma
clandestina. Aquesta volta, acompanyada pel seu cunyat Toni, casat amb la seva
germana Eugènia i que, com tants d’altres, patia el risc de represàlies per
haver lluitat en contra Franco.
Tots
dos s’instal·laren a Montlluís, a la Cerdanya sota administració francesa. En
Toni trobà feina de paleta i la Lola, en un hotel. Allí, la mestressa de l’Hotel
de França on treballava, els va ajudar i varen aconseguir treure en Climent del
Camp d’Argelers. Per fi, després de 4 anys des del seu casament, es podien
retrobar.
A
Montlluís, la Lola, a banda de netejar habitacions i fer de cambrera a l’hotel,
també es dedicà a l’estraperlo atès que Llívia restava a tan sols uns quinze quilòmetres,
viatge que podia fer en bicicleta. Per la seva part, en Climent primer trobà
feina de pagès i, després, tornà a fer de paleta.
Climent Santacreu i Dolors Molist, a l’estació d’esquí de Montlluís.
Imatge publicada a El Pou de la Gallina, 2009.
A
França, però, varen patir l’ocupació nazi durant la 2a Guerra Mundial, fet que
va propiciar, de seguida, el compromís d’en Climent amb la Resistència, participant activament en accions directes.
El
1952, la Lola i el Climent decideixen anar a viure a Algèria, esperonats per la
seva germana Eugènia, qui feia poc s’hi havia instal·lat juntament amb en Toni
per treballar en el taller de marbrista del seu germà.
Allí, en
Climent treballà de paleta i la Lola d’infermera, administrativa i mainadera.
Tingueren una vida relativament acomodada i fins i tot es compraren un terreny
petit on s’hi construïren una casa. Tanmateix, Algèria patí, des del 1954, la
Guerra d’Independència o de descolonització, conflicte que s’aguditzà l’abril
del 1961 amb un intent de cop d’estat i l’aparició de l’Organisation de l’Armée Secrète (OAS), grup terrorista francès
d’extrema dreta nascut a Madrid, que combaté
debades la independència d’Algèria (proclamada un 3 de juliol de 1962). Més
tard, alguns dels seus membres, acollits a Espanya, participaren al GAL.
Davant
l’extrema situació violenta, el Climent i la Lola, que va patir de ben a prop
atemptats de l’OAS contra veïns àrabs, decidiren tornar a França com tants
d’altres pieds-noirs (colons
francesos), fet i fet, “aquella guerra no
era la nostra”.
El 1962,
retornaren a França, aquesta volta en un poblet rural de la Provença anomenat
La Roque d’Anthéron, on en Climent trobà feina de paleta com a cap d’obra.
Allí, varen viure les revoltes del Maig
del 68. En Climent, com no podia ser d’una altra manera, hi participà
activament, impulsant vàries jornades de vaga, fet que li va comportar perdre
la feina. Sis anys després, en Climent morí, als 65 anys, víctima d’un càncer.
Tot seguit, la Lola, trobà feina de majordona en una
casa de pagès de la Roque. L’any 2004 decidí escriure,
en francès, Pourquoi moi?, les seves memòries.
El 2007, amb noranta anys, la Lola decidí retornar a Catalunya per viure els
darrers anys de la seva vida, i s’instal·là a Manresa, a casa d’una neboda, on tingué
una vida força activa: s’afilià a ERC, mantingué contactes amb l’Associació
Memòria i Història de Manresa, l’entrevistaren per diferents mitjans com El Pou de la Gallina o el blog Manresanes que han fet història... També
realitzà diverses xerrades a instituts per explicar el seu testimoni i fins i
tot va a ballar al Casal d’Avis, uns de les seves passions juntament amb la
lectura.
El
2009 retornà a vila d’Artés, convidada a participar en una xerrada, organitzada
per l’Assemblea Revolucionària d’Artés (ARA), en motiu del 70è aniversari de
l’exili republicà, on també hi participà Conxita Parcerisas, membre de
l’Associació Memòria i Història de Manresa. Setanta any després, es retrobà amb
alguns avis de la seva generació i compartiren records d’algunes situacions,
topònims i persones de l’Artés de la seva joventut.
Cartell xerrada Artés, Guerra i Exili
Xerrada de Dolors Molist realitzada el 29 de Maig de 2009 a l’Escola de Música.
Foto Òscar Vilarasau Clotet
L’any 2011 aconseguí, gràcies al suport d’ERC-Manresa,
un dels seus somnis: publicar el seu llibre de memòries “Una vida ben plena” en català, traduït per Sílvia Berengueras, i
que ha estat, en bona mesura, la base d’aquest humil escrit de record.
Una vida ben plena. Memòries de Dolors Molist
Lola,
que la terra et sigui lleu, companya!
Ramon Fornell i Alsina
Artés, Vall de la Gavarresa,
Països Catalans
