La guerra de Successió espanyola és un dels períodes més rellevants de la història de Catalunya. Tret de 1939, pocs moments trobaríem del nostre passat que hagin tingut unes conseqüències tant importants al llarg del temps.
Tot va començar quan, a inicis del s. XVIII, el monarca hispànic Carles II va morir sense descendència. Això va aixecar l’interès de les potències europees per intentar controlar una de les Corts més llamineres del món. Després de moltes maniobres diplomàtiques, van posicionar-se dos pretendents per ocupar el tron: un de la casa Borbó i l’altre de la casa austríaca. Eren Felip d’Anjou (guanyador de la guerra i futur Felip V) i l’Arxiduc Carles (futur Emperador Carles VI), respectivament. Al voltant d’aquests dos blocs, diversos països es van anar posicionant: per una banda, França, amb l’ajuda de Baviera, va col·laborar amb Espanya (o més aviat Castella); per l’altra, Holanda, Gran Bretanya, Portugal i l’Imperi Austríac van donar suport a l’opció de l’Arxiduc.
La guerra va esclatar l’any 1702 i, en aquest primer moment, els escenaris principals dels enfrontaments van situar-se a Europa. Arreu del continent, sobretot a Llombardia i Flandes, ambdós blocs lluitaven amb exèrcits formats per milers d’homes.
A partir de 1705, però, un nou element entrà en escena. A través d’un aixecament pro-austriacista a Catalunya i a València, es va obrir un nou front a la Península Ibèrica que pretenia introduir el rei-arxiduc a Madrid i acabar d’aquesta manera amb el conflicte bèl·lic. Així doncs, al sí de la Monarquia hispànica es va generar una guerra civil de dimensions molt cruentes. Sobretot a partir dels fets de 1714 i les conseqüències que se’n van derivar (morts, ferits, exiliats, repressió, etc.).
A casa nostra, els combats van produir-se durant el període comprès entre 1705 i 1714. Durant aquesta dècada, les formes de combat van ser diverses: setges a ciutats i viles, batalles a camp obert, bloquejos marítims i terrestres, preses de castells, controls de vies de comunicació i sabotatges, entre altres. La guerra comptava amb homes que la practicaven de manera regular, enrolats a files d’exèrcits i que cobraven un sou, i homes que decidien participar-hi de manera esporàdica, cobrant per un servei molt concret i sense allunyar-se gaire de les seves àrees d’origen.
Aquest últim tipus de mobilització, a Catalunya es practicava amb el “sometent”: consistia en una mobilització -de caràcter exclusivament popular- que aplegava entre desenes i centenars d’homes, pagats per les administracions locals pertinents. L’origen d’aquesta espècie “d’exèrcit” prové de l'època medieval, quan, a través de les campanes de la vila, es feia tocar un so-emetent que servia per garantir la seguretat de les poblacions a nivell local, en cas que apareguessin lladres, bandolers o, fins i tot, un petit exèrcit enemic. En qualsevol cas, el sometent mai era un exèrcit ofensiu, només consistia en mobilitzar la població per motius d’autodefensa.
Durant la guerra de Successió van ser molt nombrosos els moments en els que es va cridar a sometent, fent-se presents a grans batalles o setges: a Barcelona, (durant els setges de 1705, de 1706 i de 1713-14), a Girona (1710), a Lleida (1707) a Cardona (1711), a Hostalric, a Figueres, i un llarg etcètera.
Això implicava que molts catalans participessin en la guerra d’una manera o altra, i els artesencs no en va ser cap excepció. Gràcies a la documentació conservada a l’arxiu comarcal del Bages, hem pogut saber que l’any 1707, Manresa va fer una crida a sometent. La convocatòria s'extenia per tota la vegueria, i aquells que s'hi afegissin, rebrien un retribució econòmica a canvi de defensar Lleida, que estava essent atacada per les tropes franco-espanyoles1.
La crida va tenir èxit i uns tres-cents homes van decidir apuntar-s'hi. Era gent de tota la comarca (de Súria, Moià, Prats de Lluçanès, Santpedor, Bagà, Manresa, etc.) i de tots els oficis (el 40% pagesos, però també velers, teixidors, traginers, sastres, sabaters, paraires, mestres de cases, fusters, corders, etc.). Entre ells s'hi documenten dos artesencs: Joan Vilarasau i Josep Sallent. Tot i no tenir constància documental de la seva professió, molt probablement formarien part de les capes més populars de la societat, com la majoria dels seus companys.
Així doncs, aquests artesencs agosarats van decidir anar fins a Lleida per defensar el que consideraven que era un atac en tota regla, atès el volum d’efectius que presentava l’exèrcit borbònic. No podem oblidar que, com hem dit anteriorment, els sometents eren una expressió genuïna d’autodefensa, del poble pel poble.
Però ni amb sometents, ni amb miquelets ni amb els aliats, els austriacistes van guanyar la guerra. L’últim episodi ja el coneixem: el setge sobre Barcelona de catorze mesos i el fatídic epíleg de l’Onze de setembre. A partir de la victòria de Felip V es va imposar la repressió nacional, econòmica i política sobre Catalunya, tal com havia succeït a València i a Aragó set anys abans. El decret de Nova Plantà abolí el règim jurídic català d’arrel pactista. Només van quedar dues opcions: l’exili (s'ha documentat la fuga de més de 30.000 persones dels territoris hispànics) o la resignació... Una resignació que, en moltes ocasions, avui encara veiem a la nostra societat.
Adrià Cases Ibáñez
Bibliografia General:
ALBAREDA SALVADÓ, J.: La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Editorial Empúries, Barcelona, 2000.
ALCOBERRO PERICAY, A.(dir.): Catalunya durant la Guerra de Successió, 3 vols. Ara Llibres, Barcelona, 2006.
ESPINO LÓPEZ, A.: Miquelets i sometents al front de l’Ebre durant la guerra de Successió (1705-1714). Rafel Dalmau Editor, col·lecció Episodis de la Història, núm. 352, Barcelona, 2009.
HERNÁNDEZ CARDONA, F. X.: Història Militar de Catalunya. La defensa de la terra, vol. III, Rafael Dalmau, Barcelona, 2003.
SIMON i TARRÉS, A.: Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2005.
TORRAS i RIBÉ, J.M.: La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1999.
-: Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica (1713-1715). Rafael Dalmau editor, Barcelona, 2005.
