Visca la 20a Festa Major Alternativa d‘Artés!

Enguany és un any especial, sens dubte. A principis d’any, Artés va commemorar el gloriós 2 de Gener i en aquest final d’estiu, celebrem amb renovada il·lusió, la 20a Festa Major Alternativa  impulsada per l’Ateneu Popular la Falç.

Fet i fet, cal recordar que a meitats dels anys noranta la Festa Major d’Artés es trobava en franca decadència i no engrescava gaire gent, fins al punt que molts aprofitaven els dies festius per marxar del poble. En aquells anys, l’Ajuntament organitzava la Festa Major amb escassa participació d’entitats i veïnat, forces actes es realitzaven en recintes tancats i eren de pagament i ben pocs actes s’adreçaven al jovent, el qual s’havia de conformar amb un concert, habitualment amb algun grup de moda de l’anomenat rock català, i amb el ball de confeti (i l’esperat partit de futbol final).

Davant d’aquest panorama no és estrany que quan un grup de joves decidí obrir, a la primavera del 98, l’Ateneu Popular la Falç, ràpidament es volgués incidir de forma clara i contundent en la Festa Major, i des de l’autogestió i l’autoorganització es gestà la FMA: reivindicativa, popular, gratuïta i al carrer!.

No hi ha cap dubte que aquella 1a Alternativa fou trencadora i revolucionà la vila. A pocs dies de penjar els primers cartells, ja es van rebre les primeres pressions per part de les autoritats locals. L’Ajuntament va enviar una carta amenaçadora i fins i tot la Guàrdia Civil va interrogar i intimidar uns dels principals artífexs de l’Ateneu i la FMA, el sempre present, Roger Girabal. Es veu que no els va fer el pes la frase “capbussada a les piscines municipals sense municipals” però és de suposar que en realitat no els hi va fer el pes la pròpia existència de la FMA.

En qualsevol cas, no es va defallir i per fer encara més visible la nova proposta festiva i reivindicativa, es van omplir no pocs balcons del poble amb banderoles on s’hi plasmava un missatge clar: Queda’t i disfruta.

Aquella 1a FMA va comptar amb actes que ja són tot un clàssic com el Quinto a la fresca, la cercavila o el pregó davant de l’Ajuntament. També es va realitzar, entre d’altres actes, una festa d’ambient basc, un sopar, a càrrec d’exbrigadistes artesencs, i la posterior festa cubana. Però potser l’acte més recordat va ser el concorregut Cercatasques, el qual acabà amb l’entrada en tromba, en forma d’allau popular  i sense passar per caixa, al ball de confeti.

Festa Cubana

A partir d’aquella 1a Alternativa, les reivindicacions socials i les mobilitzacions populars han omplert de compromís la nostra Festa Major, cal recordar per exemple l’acció amb pintura contra el monument franquista durant la Cercavila de la 3a FMA o les campanyes i les accions per part de col·lectius de l’esquerra independentista contra la bandera espanyola.

Però tot plegat no va néixer del no-res, sinó que Artés ja va viure des de principis dels noranta festes reivindicatives al marge de les institucions. Cal remuntar-se a la Festa Major del 91, quan des de diferents entitats i col·lectius ja es va fer palès que la Festa Major no rutllava. D’aquesta manera, poc després de Festa Major, en concret un 12 d’Octubre, mentre alcalde i regidors juntament la Guàrdia Civil celebraven una missa pel Día de la Hispanidad, bona part del teixit associatiu del poble va celebrar una trobada per configurar una nova Festa Major. Directament no va desencadenar en res en concret, en bona part per les diferències de plantejament entre les entitats, però sí que va visualitzar aires de canvi en la nostra Festa Major.

Amb tot, en la Festa Major del 92, pocs dies després de la 1a FMA de Manresa (pel que sembla la 1a FMA dels Països Catalans), Artés va comptar amb la 1a festa reivindicativa i popular en el marc de la Festa Major, en aquella ocasió a la Plaça Nova, on es va celebrar un concert pro-presos independentistes. Cal recordar que feia poques setmanes de l’Operació Garzón, l’acció repressiva més contundent mai duta a terme contra l’independentisme combatiu, que comportà la detenció de més de 40 independentistes d’arreu dels PPCC, entre ells 4 manresans.

D’ençà d’aquella 1a experiència i fins l’any 2001, es va portar a terme la Pedregada, la qual si bé no es realitzava en les mateixes dates de la Festa Major, sí que s’articulava a mode de FMA, en base a activitats culturals gratuïtes al llarg d’un cap de setmana sencer (concerts, arrosada popular, teatre alternatiu, etc.), habitualment a l’esplanada de Can Vila i amb el suport, en forces edicions, de l’Assemblea Antimilitarista del Bages.

En definitiva, al llarg de tots aquests anys, Artés ha sabut cultivar unes festes populars i reivindicatives en base activitats de tota mena: concerts, projeccions de pel·lícules, olimpíades populars, activitats esportives, degustacions culinàries, xerrades, exposicions, tornejos de jocs tradicionals, festivals de música avançada, teatre, cercaviles amb cultura popular i un llarg etcètera.

I alhora, gràcies a tota aquesta feina, des del consistori artesenc es va començar a replantejar el format de les Festa Major oficial. Així a poc a poc s’ha anat dissenyant una festa més oberta i participativa, amb una Comissió organitzadora formada per entitats i veïnat com actualment gaudim, l’eliminació total dels actes de pagament, amb un munt d’actes populars i al carrer o l’eliminació dels actes religiosos del programa oficial, per posar alguns exemples que evidencien que, sens dubte, el treball i compromís de la FMA han contribuït a assolir una Festa Major d’Artés amb una dinàmica pròpia, arrelada a la vila, compromesa amb la cultura popular, participativa i al carrer!

Visca la Festa Major Alternativa!

Festa sí, lluita també!

Artés – Vall de la Gavarresa – Països Catalans

31 d’agost de 2017

Any del Centenari de la Revolta dels Burots

En record a Dolors Molist

El passat 15 d’abril ens va deixar, als 100 anys d’edat, na Dolors Molist i Colom, la Lola de Cal Vetes. La Lola, a qui va tocar patir fins a tres guerres, va arribar a Artés de ben petita, fins que la desfeta republicana del 1939 la va abocar, com a tants altres artesencs, al llarg camí de l’exili.

Dolors Molist. Imatge publicada a El Pou dela Gallina, 2009

Dolors Molist i Colom va nàixer a Manresa poc després de la nostrada Revolta dels Burots, en concret el 13 de febrer de 1917. Fou la tercera de sis germans d’una família d’origen benestant amb ideals republicans. El seu pare, Joan, tenia una fàbrica de vetes i una barberia al carrer Guimerà, però malbaratà tot el patrimoni a causa de la seva addicció al joc.

La família de la Lola caigué a la ruïna, vorejant la misèria, “érem pobres, sí, però amb dignitat”.  Aquest fet els va obligar, quan ella encara era petita, a traslladar-se al poble d’Artés, on el pare va trobar feina a la fàbrica d’un amic seu, més seriós amb el negoci. Hi feien el mateix: ribets, cintes i vetes, i, per això, al poble foren conegudes com les germanes de Cal Vetes. La família s’instal·là en un petit pis de tres habitacions, al carrer de la Barquera.

La Dolors, a diferència dels seus germans, no va poder anar mai a escola, en part perquè li va tocar cuidar la seva germana petita, Victòria, nascuda l’any 1926. Tot i així sempre va ser autodidacta, influïda pel seu avi Francesc Colom, mestre de professió. La visitava cada setmana, li ensenyava a llegir i escriure i li va transmetre l’amor a la literatura i la importància de “saber llegir per guanyar-se la llibertat”. De fet, a partir d’aquest moment i al llarg de tota la vida, fou una amant de la lectura i devorà llibres de tota mena, des dels clàssics francesos als russos.

A Artés és on va passar els seus anys de joventut: “Dels setze als vint han estat els millors anys de la meva vida. Érem pobres, però no tenia cap pena i, sobretot, era feliç”.

Amb 12 anys, la van posar a treballar a la fàbrica tèxtil de Ca l’Aguilar, on ja hi treballaven les seves germanes i el seu pare que “al mateix temps tallava els cabells a l’amo”. Després de la jornada laboral, la Lola junt amb les seves germanes, anava, com era habitual a l’època, a aprendre de cosir en una altra casa.

A Artés, la Dolors, va conèixer qui seria el seu marit, en Climent Santacreu. Li va presentar el seu germà Valentí quan, passejant pel carrer Barquera, se’ls va trobar a la terrassa del Cafè Nou. El diumenge següent, en Climent ja la va treure a ballar i de seguida es varen enamorar.

Climent Santacreu i Tort, fill de Berga i paleta autònom de professió, va venir a viure a Artés amb el seu germà Josep, per treballar en la construcció del celler del Sindicat Agrícola d’Artés, obres que s’iniciaren el 1935. En Climent era un ferm militant anarquista, membre de la CNT i de la FAI.

Arrel del cop d’estat de juliol de 1936 i l’esclat de la Guerra Civil, en Climent s’implica absolutament en la causa revolucionària, essent membre destacat del Comitè Antifeixista d’Artés. També sembla que fou regidor per la CNT al juliol de 1937, malgrat que el canvi de cognom per Faicreu (abans Santacreu) li provocà problemes pel fet de no constar al padró d’habitants.

Segell del Comitè_Antifeixista. Arxiu Comarcal del Bages

Pintada de la FAI apareguda en les darreres obres de l’església. Durant la Guerra Civil l’edifici fou utilitzat per la Cooperativa de Transports d’Artés. Foto Ramon Creus Catot.

El setembre de 1936 s’allistà de voluntari a la Columna Durruti per anar a lluitar al front, on fou comissari i es relacionà amb Durruti i Ascaso. Al front de Terol el feriren al braç, fet que l’obligà a tornar a Artés a fer convalescència, moment que aprofitaren amb la Lola per casar-se, just abans que en Climent tornés al front. Mentrestant, la Lola se n’anà a viure sola en un piset davant del camp de futbol.

També durant la Guerra Civil, la Dolors va perdre un germà, l’Ignasi, allistat en l’anomenada lleva del biberó. Fou abatut com tants d’altres en la terrible Batalla de l’Ebre.

En Climent, al front estant, li enviava, de tant en tant, cartes i alguns diners. En una d’aquestes cartes li va dir “Lola, si perdem Catalunya, vés-te’n; si no, pagaràs per mi”. Davant l’avanç de les tropes franquistes, així ho va fer, i junt amb altres republicans, va deixar Artés en direcció a França pel Coll del Pertús. Varen travessar la frontera d’amagat i a peu pel mig de la muntanya, “No ens quedava res, les nostres vides eren l’únic capital que teníem”.

Mentrestant a Artés, a partir de l’ocupació franquista del poble, el 27 de gener, els militars varen regirar totes les llars dels rojos. A casa de la Teresa, la mare de la Lola, per exemple, varen llançar per la finestra mobles i objectes personals i li varen fer la vida impossible, negant-li el racionament que es repartia a la resta del poble, fet que la va obligar a sortir a les nits a robar menjar als camps de la vora.

A França, la Lola i els seus acompanyants varen ser separats per la Creu Roja. Els homes se’ls endugueren al Camp d’Argelers i a les dones i nens, en tren, cap al departament de Var, a la Provença.  La Lola i una dotzena de persones més, varen dur-los en un camp de refugiats improvisat a l’església de Flassans-sur-Issole, on s’hi va estar prop d’un any. De tant en tant, rebien correu “que ens arribava de miracle”. Fou així com va descobrir que en Climent estava pres a Espanya i va decidir tornar per retrobar-se. D’aquesta manera, va aprofitar la possibilitat de tornar que s’oferia a tots els refugiats espanyols.

Així doncs, la Lola va tornar a l’Estat Espanyol amb un cotxe de la Creu Roja fins a Barcelona, on l’empresonen (pel delicte de pas clandestí en frontera) a l’antic Pavelló de Romania, a Montjuïc, construït per l’Exposició Universal. Amb tot, aprofita la poca vigilància, per escapar-se i refugiar-se a casa d’una parella amiga de Barcelona.

Tanmateix, en Climent, pres en una plaça de toros d’un poblet vora Terol, on cada nit es practiquen afusellaments, aconsegueix evadir-se  i exiliar-se a França. Allí però, fou fet pres pels militars francesos i tancat al Camp d’Argelers.

Quan la Lola se’n va assabentar, va decidir tornar a travessar la frontera de forma clandestina. Aquesta volta, acompanyada pel seu cunyat Toni, casat amb la seva germana Eugènia i que, com tants d’altres, patia el risc de represàlies per haver lluitat en contra Franco.

Tots dos s’instal·laren a Montlluís, a la Cerdanya sota administració francesa. En Toni trobà feina de paleta i la Lola, en un hotel. Allí, la mestressa de l’Hotel de França on treballava, els va ajudar i varen aconseguir treure en Climent del Camp d’Argelers. Per fi, després de 4 anys des del seu casament, es podien retrobar.

A Montlluís, la Lola, a banda de netejar habitacions i fer de cambrera a l’hotel, també es dedicà a l’estraperlo atès que Llívia restava a tan sols uns quinze quilòmetres, viatge que podia fer en bicicleta. Per la seva part, en Climent primer trobà feina de pagès i, després, tornà a fer de paleta.

Climent Santacreu i Dolors Molist, a l’estació d’esquí de Montlluís. 

Imatge publicada a El Pou de la Gallina, 2009.

A França, però, varen patir l’ocupació nazi durant la 2a Guerra Mundial, fet que va propiciar, de seguida, el compromís d’en Climent amb la Resistència, participant activament en accions directes.

El 1952, la Lola i el Climent decideixen anar a viure a Algèria, esperonats per la seva germana Eugènia, qui feia poc s’hi havia instal·lat juntament amb en Toni per treballar en el taller de marbrista del seu germà.

Allí, en Climent treballà de paleta i la Lola d’infermera, administrativa i mainadera. Tingueren una vida relativament acomodada i fins i tot es compraren un terreny petit on s’hi construïren una casa. Tanmateix, Algèria patí, des del 1954, la Guerra d’Independència o de descolonització, conflicte que s’aguditzà l’abril del 1961 amb un intent de cop d’estat i l’aparició de l’Organisation de l’Armée Secrète (OAS), grup terrorista francès d’extrema dreta nascut a Madrid,  que combaté debades la independència d’Algèria (proclamada un 3 de juliol de 1962). Més tard, alguns dels seus membres, acollits a Espanya, participaren al GAL.

Davant l’extrema situació violenta, el Climent i la Lola, que va patir de ben a prop atemptats de l’OAS contra veïns àrabs, decidiren tornar a França com tants d’altres pieds-noirs (colons francesos), fet i fet, “aquella guerra no era la nostra”.

El 1962, retornaren a França, aquesta volta en un poblet rural de la Provença anomenat La Roque d’Anthéron, on en Climent trobà feina de paleta com a cap d’obra. Allí, varen viure les revoltes del Maig del 68. En Climent, com no podia ser d’una altra manera, hi participà activament, impulsant vàries jornades de vaga, fet que li va comportar perdre la feina. Sis anys després, en Climent morí, als 65 anys, víctima d’un càncer.

Tot seguit, la Lola, trobà feina de majordona en una casa de pagès de la Roque. L’any 2004 decidí escriure, en francès, Pourquoi moi?,  les seves memòries.

El 2007, amb noranta anys, la Lola decidí retornar a Catalunya per viure els darrers anys de la seva vida, i s’instal·là a Manresa, a casa d’una neboda, on tingué una vida força activa: s’afilià a ERC, mantingué contactes amb l’Associació Memòria i Història de Manresa, l’entrevistaren per diferents mitjans com El Pou de la Gallina o el blog Manresanes que han fet història... També realitzà diverses xerrades a instituts per explicar el seu testimoni i fins i tot va a ballar al Casal d’Avis, uns de les seves passions juntament amb la lectura.

El 2009 retornà a vila d’Artés, convidada a participar en una xerrada, organitzada per l’Assemblea Revolucionària d’Artés (ARA), en motiu del 70è aniversari de l’exili republicà, on també hi participà Conxita Parcerisas, membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Setanta any després, es retrobà amb alguns avis de la seva generació i compartiren records d’algunes situacions, topònims i persones de l’Artés de la seva joventut.

Cartell xerrada Artés, Guerra i Exili

Xerrada de Dolors Molist realitzada el 29 de Maig de 2009 a l’Escola de Música. 

Foto Òscar Vilarasau Clotet

L’any 2011 aconseguí, gràcies al suport d’ERC-Manresa, un dels seus somnis: publicar el seu llibre de memòries “Una vida ben plena” en català, traduït per Sílvia Berengueras, i que ha estat, en bona mesura, la base d’aquest humil escrit de record.

Una vida ben plena. Memòries de Dolors Molist

Lola, que la terra et sigui lleu, companya!

Ramon Fornell i Alsina

Artés, Vall de la Gavarresa, Països Catalans

L'espai web del Centenari

Tota la informació sobre el Centenari de la Revolta dels Burots, a la web del Centenari!