Artesencs a la guerra de Successió espanyola (1702-1715)

La guerra de Successió espanyola és un dels períodes més rellevants de la història de Catalunya. Tret de 1939, pocs moments trobaríem del nostre passat que hagin tingut unes conseqüències tant importants al llarg del temps.
Tot va començar quan, a inicis del s. XVIII, el monarca hispànic Carles II va morir sense descendència. Això va aixecar l’interès de les potències europees per intentar controlar una de les Corts més llamineres del món. Després de moltes maniobres diplomàtiques, van posicionar-se dos pretendents per ocupar el tron: un de la casa Borbó i l’altre de la casa austríaca. Eren Felip d’Anjou (guanyador de la guerra i futur Felip V) i l’Arxiduc Carles (futur Emperador Carles VI), respectivament. Al voltant d’aquests dos blocs, diversos països es van anar posicionant: per una banda, França, amb l’ajuda de Baviera, va col·laborar amb Espanya (o més aviat Castella); per l’altra, Holanda, Gran Bretanya, Portugal i l’Imperi Austríac van donar suport a l’opció de l’Arxiduc.
La guerra va esclatar l’any 1702 i, en aquest primer moment, els escenaris principals dels enfrontaments van situar-se a Europa. Arreu del continent, sobretot a Llombardia i Flandes, ambdós blocs lluitaven amb exèrcits formats per milers d’homes.
A partir de 1705, però, un nou element entrà en escena. A través d’un aixecament pro-austriacista a Catalunya i a València, es va obrir un nou front a la Península Ibèrica que pretenia introduir el rei-arxiduc a Madrid i acabar d’aquesta manera amb el conflicte bèl·lic. Així doncs, al sí de la Monarquia hispànica es va generar una guerra civil de dimensions molt cruentes. Sobretot a partir dels fets de 1714 i les conseqüències que se’n van derivar (morts, ferits, exiliats, repressió, etc.).
A casa nostra, els combats van produir-se durant el període comprès entre 1705 i 1714. Durant aquesta dècada, les formes de combat van ser diverses: setges a ciutats i viles, batalles a camp obert, bloquejos marítims i terrestres, preses de castells, controls de vies de comunicació i sabotatges, entre altres. La guerra comptava amb homes que la practicaven de manera regular, enrolats a files d’exèrcits i que cobraven un sou, i homes que decidien participar-hi de manera esporàdica, cobrant per un servei molt concret i sense allunyar-se gaire de les seves àrees d’origen.
Aquest últim tipus de mobilització, a Catalunya es practicava amb el “sometent”: consistia en una mobilització -de caràcter exclusivament popular- que aplegava entre desenes i centenars d’homes, pagats per les administracions locals pertinents. L’origen d’aquesta espècie “d’exèrcit” prové de l'època medieval, quan, a través de les campanes de la vila, es feia tocar un so-emetent que servia per garantir la seguretat de les poblacions a nivell local, en cas que apareguessin lladres, bandolers o, fins i tot, un petit exèrcit enemic. En qualsevol cas, el sometent mai era un exèrcit ofensiu, només consistia en mobilitzar la població per motius d’autodefensa.
Durant la guerra de Successió van ser molt nombrosos els moments en els que es va cridar a sometent, fent-se presents a grans batalles o setges: a Barcelona, (durant els setges de 1705, de 1706 i de 1713-14), a Girona (1710), a Lleida (1707) a Cardona (1711), a Hostalric, a Figueres, i un llarg etcètera.
Això implicava que molts catalans participessin en la guerra d’una manera o altra, i els artesencs no en va ser cap excepció. Gràcies a la documentació conservada a l’arxiu comarcal del Bages, hem pogut saber que l’any 1707, Manresa va fer una crida a sometent. La convocatòria s'extenia per tota la vegueria, i aquells que s'hi afegissin, rebrien un retribució econòmica a canvi de defensar Lleida, que estava essent atacada per les tropes franco-espanyoles1.
La crida va tenir èxit i uns tres-cents homes van decidir apuntar-s'hi. Era gent de tota la comarca (de Súria, Moià, Prats de Lluçanès, Santpedor, Bagà, Manresa, etc.) i de tots els oficis (el 40% pagesos, però també velers, teixidors, traginers, sastres, sabaters, paraires, mestres de cases, fusters, corders, etc.). Entre ells s'hi documenten dos artesencs: Joan Vilarasau i Josep Sallent. Tot i no tenir constància documental de la seva professió, molt probablement formarien part de les capes més populars de la societat, com la majoria dels seus companys.
Així doncs, aquests artesencs agosarats van decidir anar fins a Lleida per defensar el que consideraven que era un atac en tota regla, atès el volum d’efectius que presentava l’exèrcit borbònic. No podem oblidar que, com hem dit anteriorment, els sometents eren una expressió genuïna d’autodefensa, del poble pel poble.
Però ni amb sometents, ni amb miquelets ni amb els aliats, els austriacistes van guanyar la guerra. L’últim episodi ja el coneixem: el setge sobre Barcelona de catorze mesos i el fatídic epíleg de l’Onze de setembre. A partir de la victòria de Felip V es va imposar la repressió nacional, econòmica i política sobre Catalunya, tal com havia succeït a València i a Aragó set anys abans. El decret de Nova Plantà abolí el règim jurídic català d’arrel pactista. Només van quedar dues opcions: l’exili (s'ha documentat la fuga de més de 30.000 persones dels territoris hispànics) o la resignació... Una resignació que, en moltes ocasions, avui encara veiem a la nostra societat.

Adrià Cases Ibáñez

Bibliografia General:
ALBAREDA SALVADÓ, J.: La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre. Editorial Empúries, Barcelona, 2000.
ALCOBERRO PERICAY, A.(dir.): Catalunya durant la Guerra de Successió, 3 vols. Ara Llibres, Barcelona, 2006.
ESPINO LÓPEZ, A.: Miquelets i sometents al front de l’Ebre durant la guerra de Successió (1705-1714). Rafel Dalmau Editor, col·lecció Episodis de la Història, núm. 352, Barcelona, 2009.
HERNÁNDEZ CARDONA, F. X.: Història Militar de Catalunya. La defensa de la terra, vol. III, Rafael Dalmau, Barcelona, 2003.
SIMON i TARRÉS, A.: Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2005.
TORRAS i RIBÉ, J.M.: La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1999.
-: Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica (1713-1715). Rafael Dalmau editor, Barcelona, 2005.

CARTA DE SUPORT A LA JAI BATZORDERA (COMISSIÓ DE FESTES DE LA TXANTREA)

El proppassat dissabte 1 de Maig una quarantena d’artesencs i artesenques, en representació de la cultura popular de la vila, ens desplaçàrem fins al barri navarrès de la Txantrea, en plenes festes populars, per tal de culminar l’intercanvi cultural entre les dues localitats iniciat el passat mes de setembre en motiu de la celebració del Correllengua d’Artés, on participà una delegació del Zanpantzar (dansa tradicional i rural basca) del barri de la Txantrea.
Així doncs, els bastoners, els grallers, la colla de diables i bruixes de Sant Joan i la comissió Correllengua d’Artés participàrem de les diverses activitats festives del barri, i de forma més activa, actuàrem als Calderetes (àpat popular), així com al llarg de la Karrikadantza (cercavila).
D’aquesta manera fórem testimonis presencials de la situació anòmala i repressiva que es visqué durant la jornada per part de les autoritats municipals, les quals a banda de no donar permisos per portar a terme el normal funcionament de les festes, intentaren per diferents mitjans impedir-les, ja sigui a partir del boicot roí cap als Calderetes (vegis entre altres l’abocament de vint mil litres d’aigua a altes hores de la matinada) o a partir de la intimidació i pressió policial a primera hora del matí per part del cos d’antiavalots municipal.
És per aquest motiu i pel conjunt d’actuacions judicials obertes després de les festes en contra dels organitzadors i de les pròpies festes, que des dels quatre col·lectius artesencs sotasignats ens veiem obligats a denunciar enèrgicament aquests fets.
No tenim cap dubte de la rellevància social i implicació popular de les Festes de la Txantrea, les quals com la nostra Festa Major Alternativa d’Artés, són una cabdal experiència d’autoorganització, autogestió, assemblearisme i compromís social envers la pròpia comunitat.
Amb aquest comunicat doncs, volem mostrar el nostre suport i la nostra solidaritat internacionalista a les Festes Populars de la Txantrea i en concret a la JAI BATZORDERA, per esperonar-la a no defallir davant la dura persecució político-judicial i criminalització mediàtica a que es veu sotmesa per part de les estructures de poder de l’estat espanyol.
Per acabar, ens fem nostres, altra volta, les paraules del poeta Vicent Andrés Estellés: Baixa al carrer i participa, no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu!
Visca les Festes Populars de la Txantrea!
15 de Maig de 2010, Artés, Vall de la Gavarresa (PPCC)
Bastoners d’Artés
Grallers d’Artés
Colla de Diables i Bruixes de Sant Joan
Comissió Correllengua Artés

1r de Maig: Dia Internacional dels treballadors

El Dia Internacional dels Treballadors, el Primer de Maig, és la festa reivindicativa del moviment obrer mundial.

Aquesta jornada de lluita pels drets dels treballadors fou establerta al congrés obrer socialista celebrat a París el 1889. Es decidí que, en homenatge als Màrtirs de Chicago, l'1 de maig seria el dia de protesta i reclamacions obreres. En aquell moment, la gran reivindicació que s'establí fou la jornada de 8 hores. La vaga era l'instrument que es decidí d'emprar cada 1 de maig per forçar la patronal i els Estats liberals a acceptar la jornada de 8 hores.

La campanya tingué molt d'èxit i, a poc a poc, prengué importància i es consolidà com a jornada de lluita de tot el moviment obrer mundial, més enllà de les tendències i faccions ideològiques. Amb la conquesta de millores laborals i socials, el dia anà perdent càrrega reivindicativa per agafar un caire més festiu i de remembrança dels fets de Chicago de 1886. Actualment, gairebé a tots els països occidentals (Estats Units i Gran Bretanya en són excepcions notables) és un dia festiu i ja gairebé sense càrrega reivindicativa; àdhuc s'ha perdut el caràcter commemoratiu per convertir-se en una simple festa més del calendari.

El primer «Primer de Maig de 1890» als Països Catalans

A Catalunya la jornada de reivindicació del Primer de maig se celebrà per primera vegada l'any 1890, amb manifestacions i mítings a Barcelona i en altres ciutats del Principat. La manifestació i el míting de Barcelona "Teatre Tívoli" fou encapçalat per Antonio García Quejido, aleshores president de la UGT, que va ser qui va lliurat el reivindicatiu dels treballadors al governador civil de Barcelona, Luís Antúnez. A Vilanova i la Geltrú la manifestació aplegà uns 4000 obrers.

El Primer de maig s’anà consolidant, amb vagues, mítings, manifestacions i també amb festes lúdiques durant els primers anys de segle. Tot i que la dictadura de Primo de Ribera prohibí qualsevol manifestació, es continuaren celebrant mítings reivindicatius. Les manifestacions i la jornada de vaga es reemprengueren a partir de l’any 1930.

extret de http://ca.wikipedia.org

1r de Maig de 2010

Un any més, al nostre poble no es preveu que cap organització porti a terme cap reivindicació enmarcada en aquesta diada internacional, és per això que ens fem resó de la convocatòria anticapitalista més propera.

En aquest sentit, diversos col.lectius manresans, entre els quals i de forma destacada, el JEI (el Jovent de l'Esquerra Independentista) i l'Assemblea d'Aturats, convoquen a una concentració reivindicativa sota el lema "Contra l'atur i les retallades socials, solidaritat i consciència de classe", en la qual animem a tots els artesencs i artesenques a participar-hi.

SANT JORDI 2010: SÍ A LA INDEPENDÈNCIA

Aquesta diada de Sant Jordi és un xic especial, d'aquí un parell de dies tindrà lloc a Artés la Consulta Popular sobre la Independència de la nació catalana organitzada per la plataforma Artés Decideix, la qual des de l'ARA li donem tot el suport.

Tot seguit podeu llegir el nostre comunicat de Sant Jordi d'enguany, en el qual, com no podria ser d'una altra manera, animem a tots els artesencs/ques a recoltzar activament el procés d'emancipació social i nacional del nostre poble.


SÍ A LA INDEPENDÈNCIA

El 13 de setembre, després d’haver superat tots els entrebancs possibles, va tenir lloc un fet històric que semblava impossible unes dècades abans: una consulta popular sobre la independència de la nació catalana en un municipi, en concret, la vila d’Arenys de Munt. Gràcies al gran èxit aconseguit amb l'organització d'aquella consulta i degut al ressò mediàtic aconseguit, es van organitzar més consultes a moltes altres viles catalanes que s’havien encoratjat amb l'exemple d'Arenys de Munt. Aquesta volta, les consultes locals del 13 de desembre i 28 de febrer van superar el silenci mediàtic dels grans grups de comunicació d'aquest país i malgrat tot, aconseguiren la participació de més de 250.000 persones en els gairebé 250 municipis on es portaren a terme.

La propera onada serà aquest mateix diumenge 25 d'abril, on més de 200 municipis, entre ells Artés, celebrarem consultes populars sobre la independència.

L’èxit d’aquestes consultes populars, autoorganitzades per la societat civil i al marge del Estat Espanyol i els partits polítics, rau en l’actual situació política a la que ens veiem immersos els catalans i les catalanes, una situació marcada pel fracàs evident de la via estatutària/autonomista, els problemes per aconseguir un finançament adequat o les constants agressions a qualsevol de les formes de la identitat catalana.

Aquesta situació ha generat que una gran part de la societat catalana es replantegi el model de relació amb l'Estat Espanyol, començant a pensar en el que realment és necessari per a la nació catalana, independentment del que s’opina a l’Estat Espanyol, fent que el debat sobre l’autodeterminació aparegui com una alternativa sòlida pel poble català.

Des de l’ARA, l'Assemblea Revolucionària d’Artés, compromesos des del primer dia per la independència dels Països Catalans, fem una crida a tots els artesencs i artesenques a la participació activa en la consulta ja que ho considerem un primer pas cap a una àmplia conscienciació nacional que ens pugui dur ben aviat cap a l'apoderament, emancipació i alliberament del nostre poble.

D'altra banda, amb aquest escrit, volem recordar l'última experiència de democràcia directa, popular i participativa que visqué Artés, ara fa exactament 10 anys, concretament el 12 de març de 2001, on paral·lelament a les eleccions generals, més d'un milió de persones de l'Estat Espanyol participaren a la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern, amb un 96% a favor de l'abolició del deute. A Catalunya la campanya fou massiva i més de mig milió de persones van votar-hi en més de 200 municipis, entre ells el nostre, superant les interferències i coaccions de la Guàrdia Civil local.

En aquella consulta, com la d'aquest diumenge, els joves a partir de 16 anys i les persones nouvingudes, amb o sense papers, hi pogueren participar, sent una ferma aposta per la solidaritat, cohesió i integració social, considerant-los part del nostre poble i convidant-los, aquesta volta, a expressar la seva opinió sobre el nostre futur col·lectiu.

Per acabar, volem retre un petit record a Guillem Agulló, ja que per aquestes dates es compleixen els 17 anys del seu assassinat a mans de joves feixistes a Burjassot (Horta), degut a que sense la tasca diària de persones com en Guillem, amb un fort compromís nacional i social, no es podrien portar a terme experiències d'autoorganització popular, com la consulta d'aquest mateix 25 d'Abril.

Visca la terra, mori el mal govern! Països Catalans, Independència i Socialisme!!

Assemblea Revolucionària d'Artés, Sant Jordi 2010

Vídeo franquista Avinyó 1945

L'Ajuntament d'Avinyó franquista, com la majoria -o tots- els pobles durant el franquisme, inclòs Artés, organitzaven any rera any, el que ells anomenaven la "Fiesta de la Liberación", on commemoraven l'entrada de les tropes "nacionals" a les diferents viles que ocuparen.

Tot seguit us oferim un film digitalitzat que va gravar l'Ajuntament d'Avinyó durant les celebracions del 6è Aniversari de l'entrada dels franquistes al poble, el 28 de gener de 1945 -ja que els franquistes tardaren un dia més que Artés a ocupar-lo- .

Recordant efemèrides com aquesta, val la pena tenir ben present a tots aquells que donaren llurs vides en la defensa del règim legítim republicà, en especial en aquest cas, aquells que foren assassinats el 28 de gener de 1939 a Avinyó, entre els quals, si no vaig errat, l'alcalde republicà de la vila, pagès de tota la vida i fill d'Artés.

YouTube - Història d'Avinyó

8 de març: Dia de la Dona Treballadora

L'origen del Dia de la Dona es va generar en el marc de la teorització socialista. La decisió de convertir aqueixa celebració en una festivitat internacional va anar a càrrec de Clara Zetkin, líder del moviment internacional de dones socialistes fins a l'esclat de la I Guerra Mundial. La seua proposta de creació fou presentada a la II Conferència Internacional de les Dones Socialistes, celebrada el 1910 a Copenhaguen.

Zetkin va aconseguir reforçar els llaços de solidaritat i d’identitat entre les dones socialistes de tots els països alhora que feia de la reivindicació del dret a vot de les dones una demanda internacional. Més tard, a la Revolució Russa de 1917 tindria una gran influència a tots els nivells en el Dia Internacional de la Dona perquè, encara que la festivitat se celebrava des de 1914, va ser el 8 de març del 17 quan les dones russes s’amotinaren davant de la falta d'aliments, i donaren inici al procés revolucionari que acabaria en el mes d'octubre d’aqueix mateix any.

Altres esdeveniments significatius anteriors van confluir en la formació de la consciència feminista i en la concreció del Dia de la Dona Treballadora en aquesta data: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el dia 25 de març de 1911 (indústria tèxtil on treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones immigrants joves). En aquests fets de 1911 van morir 142 obreres que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.

extret de www.llibertat.cat

27 DE GENER: NO OBLIDEM

71 anys d’ocupació feixista

Avui fa exactament 71 anys les tropes franquistes entraven a la vila d’Artés i ocuparen militarment el poble (es calcula que aproximadament 10 mil soldats romangueren al poble fins a mitjans de març). Es tractava de la fi de la guerra civil i per tant per molts fou un motiu d’alegria, però alhora, per molts, també significava l’inici d’un nou malson.
Moltíssims artesencs i artesenques fidels al règim republicà van haver d’exiliar-se i els qui no ho van fer, patiren la cruesa de la repressió: des de presó, robatoris, tortures i assassinats. De fet el mateix 27 de Gener foren afusellats alguns artesencs, com ara l’alcalde d’Avinyó, que era fill d’Artés. En qualsevol cas, els que es quedaren, per salvar la vida hagueren de fer professió del nou règim i buscar avals per trobar feina.

Cal tenir present a més, que aquesta data és recordada per molts artesencs de forma perversa, ja que el 1940 l’Ajuntament feixista es va inventar la Festa Major d’Hivern – Fiesta de la Liberación, amb actes paramilitars, catòlics i de credo falangista, la qual es va portar a terme almenys fins el 1976.

El nou règim a més feu un important enaltiment de tots aquells artesencs morts del “bàndol nacional”, alguns d’ells tristament afusellats durant el període bèl·lic en algunes cunetes del país. Una de les moltes accions de record i homenatge cap als muertos por dios y por españa fou la construcció de la cruz de los caídos al juliol de 1943. Monument, per tots nosaltres conegut, ja que avui en dia, desgraciadament, encara resta dempeus al cementiri municipal.

Dia internacional per la memòria de les víctimes de l’holocaust

El 27 de gener esdevé una data cabdal en la història contemporània del nostre poble, ja que al marge de tractar-se del dia de l’entrada a la vila de les tropes franquistes, alhora es tracta del dia internacional per la memòria de les víctimes de l’holocaust decretat per la ONU en el dia que les tropes soviètiques van alliberar el camp d'extermini nazi d’Auschwitz.

Almenys 5 convilatans nostres, en el seu exili a l'estat francès arran de la desfeta republicana del 1939, foren deportats i assassinats als camps d'extermini nazi, per després ser esborrats de la veritat oficial franquista i esdevenir els màxims oblidats del nostre poble en els nostres dies.

Dignificar la memòria de totes les víctimes, un deure de tot un poble!

Després de més de 30 anys de la mort del dictador, l’oblit i la desmemòria ha perdurat a la nostra vila. I és que mentre els caídos por dios y por españa encara gaudeixen del seu monument, tots aquells que perderen la vida en la defensa del règim legítim de la 2a República encara esperen el seu merescut homenatge. Des de la anomenada Transició fins ençà s’ha promogut una política d’amnèsia i de falsa reconciliació. Ja que no hi ha reconciliació possible sense justícia i justícia vol dir restablir la memòria i la dignitat de les víctimes, justament el contrari del que s’ha practicat durant aquests anys d’aplicació de la llei del silenci; silenci i por d’uns, impunitat i glòria d’altres.

26 de Gener – Dia del Combatent Català

En aquesta data es commemora la victòria de les forces catalanes enfront l'exèrcit de Felip IV en la coneguda Batalla de Montjuïc de l'any 1641 en el transcurs de la Guerra dels Segadors. Alhora també coincideix amb l'ametrallament i assassinat del jove militant de Terra Lliure, Martí Marcó, l'any 1979, per part de la policia espanyola.

Des de l'independentisme revolucionari, el 26 de Gener, esdevé la data escollida per recordar i retre l'homenatge que es mereixen tots els catalans i catalanes que en resistència contra l'opressió nacional i social, han perdut la vida en la lluita per l'alliberament del poble català.

Jordi Martínez de Foix, Julià Badia, Albert Ibañez, Antoní Masseguer,Gustau Muñoz, Martí Marcó, Fèlix Goñi, Toni Villaescusa, Quim Sànchez, Guillem Agulló, Miquel Grau, Jaume Martínez Vendrell, Manuel González Alba, Jaume Compte, Amadeu Bardina,...

A tots els lluitadors caiguts en combat, el millor homenatge la victòria!

ELECCIONS ARTÉS

Buscant, buscant he trobat aquesta proclama d' Esquerra Republicana de Catalunya, secció Artés. A més referencia la data 2 de gener!!
Adjunto també la llista electoral, amb noms i cognoms.
Em manca per saber l'any de la publicació.