Els Cavalls de Sant Joan

Els Cavalls de la nit de Sant Joan d’Artés formen part del bestiari de foc popular artesenc des de l’any 1985 i conjuntament amb les guites, els diables, les bruixes, els bastoners de foc, i més recentment, el botafoc, constitueixen els principals elements del nostrat correfoc.

Cartell de la nit de Sant Joan d'Artés 

Cavalls o unicorns? 

Els Cavalls de Sant Joan són un grup de figures amb forma de cap de cavall i banya d’unicorn, que duen artefactes pirotècnics. De fet, s’anomenaren unicorns al principi, però, de seguida, la denominació popular que feu fortuna va ser la de cavalls i així és com els continuem denominant avui en dia.

L’unicorn és un ésser mitològic, un animal fabulós amb el cos de cavall i una llarga banya recta al mig del front. La llegenda diu que és un ésser impossible de caçar o domesticar, l'única persona que el podia sotmetre era una dona pura i simpàtica, que fascinava l'animal i el deixava immòbil. També apareix en llegendes on purifica les aigües i la seva banya, reduïda a pols, se li atribuïa poders guaridors com antídot contra qualsevol verí. De fet, durant segles es van vendre bosses de suposada pols de banya d'unicorn.

 L'unicorn continua ocupant un lloc en la cultura popular i a banda d’Artés, són diversos els municipis catalans que compten amb figures de bestiari de foc amb forma d’unicorn, com per exemple l’Unicorn de Sant Llorenç d’Hortons (1993) o la Mulassa Feixuga del Vendrell (1995). 

L’origen

L’origen dels Cavalls de Sant Joan cal emmarcar-lo en la consolidació de la revetlla de Sant Joan d’Artés a meitat dels anys 80, una festa popular que parteix, com tantes d’altres, de la recuperació col·lectiva del carrer com espai festiu, socialitzador, i també reivindicatiu, que es produí a tot al país a partir de finals dels anys 70, durant l’anomenada transició democràtica. 

D’aquesta explosió de cultura popular i tradicional catalana, neix la festa de Sant Joan d’Artés amb la recuperació de la tradició d’encendre fogueres i de la creació d’un conjunt d’elements de correfoc absolutament nous, com ho seran la Guita Vella (1982), els Diables (1983), els Cavalls (1985) o els Bastoners de Foc (1988). La iniciativa d’aquesta festa popular, iniciada l’any 1980, fou del Centre Excursionista d’Artés, i als primers anys, comptà amb el suport del Grup de Quitxalla, ambdues entitats molt actives aleshores.

El procés de creació

La creació dels Cavalls de Sant Joan fou fruit d’un important treball col·lectiu realitzat durant els anys 1984 i 1985. A diferència de la Guita Vella, que es va inspirar amb les guites de la Patum de Berga, els cavalls van ser una creació original d’Artés. La idea inicial, pel que sembla, fou d’Alfons Tort i els primers dibuixos i dissenys foren obra d’en Jaume Domingo.

 El procés de creació es dugué a terme principalment en dos espais. Per una banda, el local de l’Associació Pessebrista d’Artés ubicat a l’actual Cruïlla d’Entitats, local que avui en dia ocupa Càritas. Aquí és on en Jaume Domingo, Alfons Tort i els germans Jordi i David Berenguer varen construir el motlle d’escaiola de guix. Els germans Berenguer van ser membres de l’entitat pessebrista fins a la seva dissolució l’any 1984 i s’aprofità material de l’associació per construir el motlle original dels cavalls, el qual es va elaborar a partir d’una estructura de fustes i sacs, coberta d’escaiola de guix.

Fotografies i segell de l’Associació Pessebrista d’Artés. Fotografia: Jordi Berenguer. 

L’altre espai fou el taller de fibra de vidre i polièster d’Alfons Tort, ubicat al carrer Jaume I, on es construïren les estructures de fibra de vidre a partir de la unió de dos motlles. Al taller també es poliren i pintaren. Diversos artesencs, com per exemple Salvador Girbau i alguns treballadors del propi taller, hi participaren. Les banyes de fusta foren obra d’en Jordi Berenguer, pel vestit s’utilitzà roba de sac marró i s’instal·laren espatlleres i els suports pels petards, els quals sempre han estat fuets de Patum.

Els Cavalls de Sant Joan varen estrenar-se la nit de Sant Joan de 1985. Entre els primers portadors hi podem trobar alguns dels seus creadors, com per exemple en Jordi Berenguer i el Jaume Domingo.

Cavalls a la plaça Nova, 1985. Fotografia Sebastià Plans. 

Un sistema de portatge i mobilitat poc reeixit

Tots els portadors de cavalls amb qui hem parlat coincideixen a indicar que el portatge, amb espatlleres, era feixuc i molest. A més, amb escassa visibilitat. De fet, al llarg dels anys sempre ha estat una tasca complicada per l’organització assolir que tots els cavalls sortissin a la nit de Sant Joan. Alguns anys es va intentar portar-los entre dos portadors per anar descansant al llarg del recorregut, però la qüestió és que era difícil que els portadors volguessin repetir l’any següent.

D’aquesta manera, fou habitual que no tots els cavalls sortissin any rere any i de mica en mica s’anaren arraconant, fins que deixaren de sortir cap a finals dels anys noranta, o com a molt estirar, a principis dels anys dos mil.

Malgrat tot, cal destacar que l’any 2011 es realitzà una encesa de dos cavalls a la plaça Vella. Els portadors d’aleshores foren David Cuadrado i Enric Forcada, però la iniciativa fou puntual i no va tenir continuïtat als anys següents.

Assaig al Bosquet de l’Aplec, juny 2011. Fotografia: Enric Forcada.

2023, la recuperació dels cavalls 

Aquesta passada primavera va sorgir la idea de recuperar els cavalls. La primera tasca fou cercar-los i per ventura se’n pogueren trobar cinc a cal Jape de la plaça Vella. Val a dir que es desconeix amb exactitud el nombre de cavalls que es construïren l’any 1985, però les diverses fonts orals apunten que foren cinc o sis. Així doncs, no es descarta la possibilitat que encara es pugui trobar, algun dia, en algun racó de poble, algun cap de cavall més.

Cap de cavall, maig 2023.

El procés de restauració, com a la seva creació, ha estat possible gràcies al treball col·lectiu de diferents artesencs. En aquest sentit, l’objectiu ha estat restaurar-los intentant respectar al màxim les característiques (materials, colors, etc.) originals. Per exemple, en l’elaboració dels vestits nous, obra de Rosa Binimelis, també s’ha optat per utilitzar roba de sac marró. 

 Aquesta restauració s’ha realitzat principalment en dos espais: el Centre Cívic, on en David Gil, i el seu fill Roger, repintaren els cavalls, i el taller d’Horta d’en Marc Vilaret, on es renovaren les subjeccions de la roba i els suports dels petards.

Restauració, juny 2023.

Repintada al Centre Cívic, juny 2023. 

Enguany es va decidir realitzar una encesa simultània dels cinc cavalls recuperats, directament a la plaça Vella, en lloc de dur a terme tot el recorregut com es feia antigament. Els portadors han estat: Joan Carmona, portador històric, Albert Egea, David Gil, Marc Vilaret i jo mateix.

                                                    Cavall, Sant Joan 2023.

Portadors, Sant Joan 2023. 

Reptes de futur 

El principal repte és que els cavalls continuïn sortint a ballar a les futures nits de Sant Joan que vindran, almenys amb una encesa, i d’aquesta manera promoure que aquest element del patrimoni de cultura popular artesenc continuï viu al carrer i al nostre imaginari col·lectiu.

Ara bé, si realment volem potenciar aquesta manifestació festiva popular, és necessari facilitar el seu portatge renovant íntegrament el mecanisme de subjecció, i alhora fer millores encaminades a dotar-los de major rellevància i notorietat, com podria ser la creació d’una música i ball propi pels Cavalls de Sant Joan. 

Totes les idees i mans seran benvingudes per afrontar aquests reptes col·lectius. Entre tots i totes, continuem fent cultura popular!

30 d’agost de 2023

Artés, Vall de la Gavarresa, Països Catalans 

Ramon Fornell i Alsina

dosdegener.ppcc.cat 

 Fonts escrites:

L’Artesenc. La nit de Sant Joan. Trenta anys de festa. Artés, juny 2009. L’Artesenc número 201.

Paré, Josep. 38 nits de Sant Joan. 1980-2017. Artés, juny 2017. L’Artesenc número 233. 

Noguera Valeri, Jofre. La Festa de Sant Joan a Artés. Artés, juny 2021. Treball de recerca de 4t d’ESO.

Fonts orals: Alfons Tort Puig, Jaume Domingo Miró, Jordi Berenguer Viñas, Josep Noguera Antonell i Salvador Girbau Murt. 

Fotografies antigues: Sebastià Plans

La Revolta dels Burots, el testimoni de Marina Ciuró Coll

Avui 2 de gener de 2023, en el 106è aniversari de la Revolta dels Burots, publiquem el testimoni de Marina Ciuró Coll. Artesenca que va viure la revolta en primera persona. Va presenciar com les dones del poble empaitaven els burots cap a Calders, així com la crema de les casetes de la Plaça Nova amb el seu avi, el Joan de cal Serra, que duia un revòlver a la mà.

                        Marina Ciuró amb el seu avi i el seu germà, just abans de marxar a Buenos Aires, pels volts de 1911.

Aquest interessant testimoni personal és fruit de la dedicació del seu nét, en Jaume Arisa Clusella, nascut l’any 1961 a Moià i que des de fa 30 anys viu a Fredrikstad, Noruega. Ell fou qui va entrevistar, i gravar en casset, la seva àvia al desembre de 1994 a Moià. Aquesta gravació constitueix un relat de la seva vida (la casa del Raval, l’estada a Buenos Aires, etc.) i també de tot el nostre poble (el caciquisme, la Revolta dels Burots, la grip del 1918, etc.).

Marina Ciuró i Coll (Artés, 1905 – Moià, 1999)

Na Marina nasqué a cal Serra o cal Serrallonga (Raval,17) el 25 de novembre de 1905. Va estudiar a l’escola de nenes vora l’Ajuntament amb «Doña Mercedes» fins que la seva mare, arran del vincle de l’escola amb els cacics locals, decideix canviar-la d’escola. Aleshores anirà a les monges amb les germanes Rosa i Carme, que moriren, ambdues, per l’epidèmia de la grip del 1918. Malaltia que també patí na Marina però, que va poder superar. Posteriorment, a principi dels anys 20, treballà a la Fàbrica Nova. En casar-se, cap a l’any 1928 se’n anà a viure a Moià, on morí l’any 1999.

L'avi de la Marina era Joan Ciuró i Morral, el Joan de cal Serra o el Serra xic. Nascut a Avinyó i casat amb la Concepció Berenguer (res a veure amb els cacics de can Berenguer), pubilla de cal Serra. Joan Ciuró era un home de fortes conviccions polítiques, republicà i catalanista, assidu al Cafè Nou i obertament oposat als Berenguer que «maneguen» el poble d’Artés. Fou mestre d’obres i treballà de paleta conjuntament amb el seu fill, Pere Ciuró Berenguer, que disposava de coneixements de delineant. Treballaren en la construcció del pont de Cabrianes, cal Gili o el Pla (Horta), entre d’altres.

                                                      El Pla (Horta)

La seva oposició al caciquisme de can Berenguer provocà que els Berenguer amenacessin en acomiadar de la fàbrica a tots aquells que els hi donessin feina. A Artés tenien molts problemes en trobar feina i Pere Ciuró va decidir emigrar a Buenos Aires «per tal de guanyar-se la vida», on treballà en la construcció de carreteres.

                                                        Pere Ciuró i Berenguer

Pels volts de 1911, Marina Ciuró amb la seva mare, na Maria Coll de cal Butxaca de Prats de Lluçanès, i el seu germà, Joanet Ciuró, marxen també a Buenos Aires a retrobar-se amb el pare. Van viure-hi uns tres anys, fins que a petició de l’avi Serra, tornen a Artés. El pare es va quedar a Buenos Aires per «fer diners i tornar després» però la Marina no el va veure mai més.

Joan Ciuró i Coll, el Joanet, nascut a Artés l’any 1900, va ser gran amic d’infància i joventut d’en Miquel Bosch i Jover. Es conegueren als 6 anys, quan Miquel Bosch i la seva mare es traslladen de Calders al carrer Raval d’Artés. Joan Ciuró fou «la nineta dels ulls de l'avi Serra» que el va fer instruir tant com va poder. Va començar anant al Centre Catòlic i després va anar a classes particulars amb el Dr. Ferrer fins «que aquest ja no sabia que més ensenyar-li». També va aprendre anglès i francès pel seu compte. Era un apassionat de la lectura i catalanista fins als extrems, segons paraules de la Marina. A Artés tampoc podia trobar feina i treballà d’escrivent a les mines de Súria. Va morir a causa de l'epidèmia de grip del 1918 a cal Serra d’Artés, amb 18 anys d’edat.

Al davant, Concepció Berenguer i Joan Ciuró. Al darrere a l’esquerra Maria Coll, Marina Ciuró, la tia Anita i el Joanet Ciuró.

El testimoni de la Revolta dels Burots

El relat de la Marina és el reflex dels fets de la revolta vistos per una noia de 12 anys, testimoni que va ser recollit pel seu nét, en Jaume Arisa, gairebé 80 anys després de la Revolta dels Burots.

             Marina Ciuró, amb un abric deixat pel fotògraf, amb 18 anys aproximadament.

El caciquisme de cal Berenguer

Diguem que hi havien a Artés quatre cacics que dominaven el poble, entre ells l’Eduard Berenguer. I el meu pare, que treballava amb el meu avi, va haver de marxar per culpa d’aquests. Feien treballar a qui ells volien…

Hi havia la fàbrica de cal Berenguer. Era molt gran! Només hi havia aquesta. Només n’hi havia una... Doncs va posar un lletrero molt gros que aquell que feria treballar el Serra, quedaria despedit de la fàbrica…

Eren aquests quatre cacics que eren l’Eduard Berenguer, director de la fàbrica. Després hi havia el metge, que es deia Dr. Serrat, un panxa grossa. Després hi havia un capellà que es deia doctor Antón, que li deien Potanegra. Els nens hi anaven a donar-li la mà sortint d’escola. I si hi havia alguna que li feia gràcia, havia d’anar a veure el Doctor Antón, que tenia un recado… Tot era una merda!

Aquests quatre portaven... eren l’Ajuntament. Fotien lo que volien, manegaven a tothom... hi havien moltes injustícies i calamitats. Molt fotut eh!

Els únics que s’atrevien a dir-ho era el meu avi, el Joan de cal Serra i el Carreteret, que és el que li van fotre una pallissa molt grossa, després encara es va posar malalt i al cap de pocs mesos es va morir. Sorrejat va morir… Perquè es veu que… van agafar un sac, l’omplen de sorra i perquè ells no es facin mal, pif, paf, pif, paf… i d’aquesta manera no es veu que hi hagui sang ni es veu re, ni saben què… era sorrejat, però ell ho va dir al meu avi…

Va ser el sereno, que li feien fer aquests (cacics). Aquest pobre home, el sereno, que era petit i baixet, va haver de morir, també no sé, però molt malament. Es va posar malalt d’angúnia. Es veu que sempre tenia allò aquí… Ell ho feia perquè no tenia cèntims. Li feien fer i també es va morir.

Després que van sorrejar al Carreteret, el meu avi se'n va anar amb el sereno i és quan li diu... Bueno, que el mataran. I aquest li diu: «No em matis, que tinc fills». I l’altre li diu: «No et mataré… Però si hi tornes... Ho faré».

El meu avi també estava amenaçat de mort. Eren aquesta gent que tenia l’Ajuntament. Tots anaven diguéssim com civils, com uns policies de l’Ajuntament.

Anaven passejant per cap allà al Raval… Allevonsses, una botiguera va anar amb l’altra: «Va vinga! Ja us podeu arreglar» i havien de pagar. I els carnissers també. Havien de vendre tots allà a les casilles perquè així els controlaven.

Oh i eren maques aquelles casilles! Eren com si diguéssim enrajolades amb ciment porland, amb uns quadros amb uralita i uns penjants lluents que penjaven les carns… i un màrmol, tot era blanc, encara me'n recordo ben bé! Perquè quan hi van calar foc jo anava a buscar trocos de màrmol.

La Revolta dels Burots

I llavons va ser que les botigueres van dir... Ara prou! I se’n van a la sortida de la fàbrica, es van posar les botigueres quatre a cada cantó i els hi diuen… «Ben dinat ningú que vagi a treballar, eh? Hem de treure els Burots». Però dones… no eren escardellots, no! Eren dones eixerides, eh? No és això de dir quatre beneites, no. Totes, totes, totes!

I es veu que algú, sempre n’hi ha de xavacans, abans de parar ja ho van anar a explicar-ho al senyor Eduard! Llavonsses van tancar diguéssim per allà on sortien que era un jardí aixís tot emmurallat, van tancar. I van dir: «Escolteu que us hem de dir una cosa. No marxeu ningú. Quedeu-vos aquí». El director va sortir allà al mig i va dir: «No sentiu aquestes veus, són de quatre eixelebrats, quatre borratxos… no us deixeu encapestar perquè… són gent de poca cosa, ara vindrà la Guàrdia Civil i els agafarà, us agafarà a vosaltres i només tindreu que desgràcies» i no sé què i els fer entrar por.

I elles allà fins que els va semblar i van dir: «Ara Prou! Ara podeu marxar totes cap a empaitar els Burots! A empaitar Burots! Ningú a dinar, eh? Els empaitarem» i algú va dir: «Cap a on?» i diu: «Cap a Calders els farem anar! Amunt!» I ho van fer!

Totes les dones quan van sortir, homes cap! Una darrera de l’altra varen pujar per aquí la carretera de Calders i escopits a l’esquena els tiraven les dones! Van agafar una por… no els van fer res més no, només per fer-se la punyeta i aquells homes es giraven, encara sembla que els veig, es giraven i deien: «no us hem pas fet re. Per la mort de Déu ja marxarem, però no ens mateu!».

«Sí marxeu, però no torneu a venir, eh? Ni us gireu! Amunt! Perquè si us gireu us la carregareu!». I sí, sí. Axíns van fer… tothom va plegar, tothom se'n va anar… ni a dinar no van anar! Amunt!

No els van fer re no! I hi havia un senyor que li deien de Cal Pere, que era gran… molt bon home, cregut era ell, però va sortir al carrer per redera diguéssem se sortia volant, per radera, va sortir, va dir: «No els toquésseu, eh? No els féssiu re en aquesta bona gent perquè se la carregarien. Fi i al cap no han fet res ells, som nosaltres» … «No tingueu por! Que no farem res» i amunt elles! i la gent amunt, amunt, amunt, amunt… «No us gireu!» Ni s’hi van girar!

En arribar a Calders, tremolant (…) «Va aneu-vos de casa vostra i no feu patir més a ningú» i es van començar de veure una mica espantats, que van telefonar la Guàrdia Civil aquell mateix dia i ja va arribar la Guàrdia Civil… poder en van arribar una vintena, llavons va arribar la cavalleria, amb cavalls… i tota la gent quan van arribar marxaven d’allà deien: «Si voleu anar a dinar, neu a dinar de pressa que anirem a calar foc a les casilles! D’aquí cap a les casilles!»

I van anar cap a les casilles, sí. Quan van arribar a les casilles, no sé qui ho va fer, però van fotre betzina, les van encendre … i tant… i tot cremava!

Tota la gent estava allà… Tothom, la gent allà al volt de la plaça… Tot un plegat ja veig el meu avi allà. Vaig pensar ai l’avi, quin una ens en fotarà... D’alegria! allevonsses hi havia un noi allà al foc, el de la Carla (nom dubtós) i diu: «Apa Serra, avui sí, deveu disfrutar». Diu «Carla, avui és l’alegria més grossa que he tingut en la meva vida! Ja estava fart i podrit d’aquesta gent! Ja era hora que els traguessin!».

Amb un revòlver que anava aquí! Mare de Déu! Jo només sé que em vaig anar posant a prop del meu avi i pensava: Ai que els fotará alguna tiroteia… però encara no havien arribat… Quan van arribar, amb la cavalleria... Els cavalls feien catacruc! catacruc! catacruc! a davant de la gent. Podien matar qualsevol… però com que deurien dir… abans no hi eren aquestes revoltes.

Pot pensar que els van dir aquella gent... I anaven així... Això sí que me'n recordo ben bé... anaven amb l‘escopeta aixís, eh? darrere els quatre ximples. I les dones allà!... i tothom…

El meu avui va dir «Si tiren, jo tiro! Jo tirar primer no, però si tiren, jo tiraré!» ...jo tenia una por! Oh, ho haguera fet, eh? No ho haguera tirat a la gent, no. A la Guàrdia Civil. Estava encès…

Com cremava tot! i allevores ja va ser que els Civils els van fer marxar el mateix dia, els Civils, sí, la Guàrdia Civil, la gent també se'n van anar cap a casa. Tota la nit hi havia llums encesos allà al carrer! Semblava que feien les Enramades (…) i d’aquesta manera, mira… a aquella gent no els vàrem veure mai més.

Hi havia el doctor Claudi, que era un senyor, metge, que va dir «si vol sapiguer com va aquest poble jo els espero a la Casa de la Vila a tal hora i parlarem de tot això». I van fer retirar l’Ajuntament i van posar com una altra mena de gent... i diu «aquí quedaran els papers i tot, que ningú toqui re; que se'n parlarà de tot» allevonsses… Oh, hi havia una foguera! Mare de Déu!

I aixís va anar… I les donetes, de primer… mira, van anar fent… ho van anar arreglant com van poguer. Van sortir quatre o cinc homes, bons caps, eh? que ho van arreglar... Però aquella gent ja es va perdre... fins al cap de molts anys... perquè el Potanegre…

I llavors, la fàbrica parada! i havien d’anar a treballar a Navarcles, la gent a Calders anaven… Ui Verge! És a ser boig! Posar Guàrdia Civil, posar gent aquí, per allà… Eren els cacics del poble! Els amos! I s’hi trobaven bé.

Amb la revolta van tenir por. I tanta si en van tenir! Van veure tot un poble! No era una persona que fes el (…). Tot un poble! Hi havia gent que van parlar i van veure que tampoc eren dropos saps? Perquè sinó els hagueren fotut a la presó! Com feien abans! Però s’hi va posar gent que valien i… van dir, aquest poble s’ha d’arreglar! Això no pot ser…

               La Marina, al mig, amb la seva filla a l'esquerra, a Artés, anys 40.

Marina Ciuró i Jaume Arisa, anys 80.

                                          Marina Ciuró, anys 90.

2 de Gener de 2023

Textos, fotos i transcripcions de Jaume Arisa Clusella (Fredrikstad, Noruega)

Síntesi de Ramon Fornell Alsina (Artés, Vall de la Gavarresa, Països Catalans)

Visca la 20a Festa Major Alternativa d‘Artés!

Enguany és un any especial, sens dubte. A principis d’any, Artés va commemorar el gloriós 2 de Gener i en aquest final d’estiu, celebrem amb renovada il·lusió, la 20a Festa Major Alternativa  impulsada per l’Ateneu Popular la Falç.

Fet i fet, cal recordar que a meitats dels anys noranta la Festa Major d’Artés es trobava en franca decadència i no engrescava gaire gent, fins al punt que molts aprofitaven els dies festius per marxar del poble. En aquells anys, l’Ajuntament organitzava la Festa Major amb escassa participació d’entitats i veïnat, forces actes es realitzaven en recintes tancats i eren de pagament i ben pocs actes s’adreçaven al jovent, el qual s’havia de conformar amb un concert, habitualment amb algun grup de moda de l’anomenat rock català, i amb el ball de confeti (i l’esperat partit de futbol final).

Davant d’aquest panorama no és estrany que quan un grup de joves decidí obrir, a la primavera del 98, l’Ateneu Popular la Falç, ràpidament es volgués incidir de forma clara i contundent en la Festa Major, i des de l’autogestió i l’autoorganització es gestà la FMA: reivindicativa, popular, gratuïta i al carrer!.

No hi ha cap dubte que aquella 1a Alternativa fou trencadora i revolucionà la vila. A pocs dies de penjar els primers cartells, ja es van rebre les primeres pressions per part de les autoritats locals. L’Ajuntament va enviar una carta amenaçadora i fins i tot la Guàrdia Civil va interrogar i intimidar uns dels principals artífexs de l’Ateneu i la FMA, el sempre present, Roger Girabal. Es veu que no els va fer el pes la frase “capbussada a les piscines municipals sense municipals” però és de suposar que en realitat no els hi va fer el pes la pròpia existència de la FMA.

En qualsevol cas, no es va defallir i per fer encara més visible la nova proposta festiva i reivindicativa, es van omplir no pocs balcons del poble amb banderoles on s’hi plasmava un missatge clar: Queda’t i disfruta.

Aquella 1a FMA va comptar amb actes que ja són tot un clàssic com el Quinto a la fresca, la cercavila o el pregó davant de l’Ajuntament. També es va realitzar, entre d’altres actes, una festa d’ambient basc, un sopar, a càrrec d’exbrigadistes artesencs, i la posterior festa cubana. Però potser l’acte més recordat va ser el concorregut Cercatasques, el qual acabà amb l’entrada en tromba, en forma d’allau popular  i sense passar per caixa, al ball de confeti.

Festa Cubana

A partir d’aquella 1a Alternativa, les reivindicacions socials i les mobilitzacions populars han omplert de compromís la nostra Festa Major, cal recordar per exemple l’acció amb pintura contra el monument franquista durant la Cercavila de la 3a FMA o les campanyes i les accions per part de col·lectius de l’esquerra independentista contra la bandera espanyola.

Però tot plegat no va néixer del no-res, sinó que Artés ja va viure des de principis dels noranta festes reivindicatives al marge de les institucions. Cal remuntar-se a la Festa Major del 91, quan des de diferents entitats i col·lectius ja es va fer palès que la Festa Major no rutllava. D’aquesta manera, poc després de Festa Major, en concret un 12 d’Octubre, mentre alcalde i regidors juntament la Guàrdia Civil celebraven una missa pel Día de la Hispanidad, bona part del teixit associatiu del poble va celebrar una trobada per configurar una nova Festa Major. Directament no va desencadenar en res en concret, en bona part per les diferències de plantejament entre les entitats, però sí que va visualitzar aires de canvi en la nostra Festa Major.

Amb tot, en la Festa Major del 92, pocs dies després de la 1a FMA de Manresa (pel que sembla la 1a FMA dels Països Catalans), Artés va comptar amb la 1a festa reivindicativa i popular en el marc de la Festa Major, en aquella ocasió a la Plaça Nova, on es va celebrar un concert pro-presos independentistes. Cal recordar que feia poques setmanes de l’Operació Garzón, l’acció repressiva més contundent mai duta a terme contra l’independentisme combatiu, que comportà la detenció de més de 40 independentistes d’arreu dels PPCC, entre ells 4 manresans.

D’ençà d’aquella 1a experiència i fins l’any 2001, es va portar a terme la Pedregada, la qual si bé no es realitzava en les mateixes dates de la Festa Major, sí que s’articulava a mode de FMA, en base a activitats culturals gratuïtes al llarg d’un cap de setmana sencer (concerts, arrosada popular, teatre alternatiu, etc.), habitualment a l’esplanada de Can Vila i amb el suport, en forces edicions, de l’Assemblea Antimilitarista del Bages.

En definitiva, al llarg de tots aquests anys, Artés ha sabut cultivar unes festes populars i reivindicatives en base activitats de tota mena: concerts, projeccions de pel·lícules, olimpíades populars, activitats esportives, degustacions culinàries, xerrades, exposicions, tornejos de jocs tradicionals, festivals de música avançada, teatre, cercaviles amb cultura popular i un llarg etcètera.

I alhora, gràcies a tota aquesta feina, des del consistori artesenc es va començar a replantejar el format de les Festa Major oficial. Així a poc a poc s’ha anat dissenyant una festa més oberta i participativa, amb una Comissió organitzadora formada per entitats i veïnat com actualment gaudim, l’eliminació total dels actes de pagament, amb un munt d’actes populars i al carrer o l’eliminació dels actes religiosos del programa oficial, per posar alguns exemples que evidencien que, sens dubte, el treball i compromís de la FMA han contribuït a assolir una Festa Major d’Artés amb una dinàmica pròpia, arrelada a la vila, compromesa amb la cultura popular, participativa i al carrer!

Visca la Festa Major Alternativa!

Festa sí, lluita també!

Artés – Vall de la Gavarresa – Països Catalans

31 d’agost de 2017

Any del Centenari de la Revolta dels Burots

En record a Dolors Molist

El passat 15 d’abril ens va deixar, als 100 anys d’edat, na Dolors Molist i Colom, la Lola de Cal Vetes. La Lola, a qui va tocar patir fins a tres guerres, va arribar a Artés de ben petita, fins que la desfeta republicana del 1939 la va abocar, com a tants altres artesencs, al llarg camí de l’exili.

Dolors Molist. Imatge publicada a El Pou dela Gallina, 2009

Dolors Molist i Colom va nàixer a Manresa poc després de la nostrada Revolta dels Burots, en concret el 13 de febrer de 1917. Fou la tercera de sis germans d’una família d’origen benestant amb ideals republicans. El seu pare, Joan, tenia una fàbrica de vetes i una barberia al carrer Guimerà, però malbaratà tot el patrimoni a causa de la seva addicció al joc.

La família de la Lola caigué a la ruïna, vorejant la misèria, “érem pobres, sí, però amb dignitat”.  Aquest fet els va obligar, quan ella encara era petita, a traslladar-se al poble d’Artés, on el pare va trobar feina a la fàbrica d’un amic seu, més seriós amb el negoci. Hi feien el mateix: ribets, cintes i vetes, i, per això, al poble foren conegudes com les germanes de Cal Vetes. La família s’instal·là en un petit pis de tres habitacions, al carrer de la Barquera.

La Dolors, a diferència dels seus germans, no va poder anar mai a escola, en part perquè li va tocar cuidar la seva germana petita, Victòria, nascuda l’any 1926. Tot i així sempre va ser autodidacta, influïda pel seu avi Francesc Colom, mestre de professió. La visitava cada setmana, li ensenyava a llegir i escriure i li va transmetre l’amor a la literatura i la importància de “saber llegir per guanyar-se la llibertat”. De fet, a partir d’aquest moment i al llarg de tota la vida, fou una amant de la lectura i devorà llibres de tota mena, des dels clàssics francesos als russos.

A Artés és on va passar els seus anys de joventut: “Dels setze als vint han estat els millors anys de la meva vida. Érem pobres, però no tenia cap pena i, sobretot, era feliç”.

Amb 12 anys, la van posar a treballar a la fàbrica tèxtil de Ca l’Aguilar, on ja hi treballaven les seves germanes i el seu pare que “al mateix temps tallava els cabells a l’amo”. Després de la jornada laboral, la Lola junt amb les seves germanes, anava, com era habitual a l’època, a aprendre de cosir en una altra casa.

A Artés, la Dolors, va conèixer qui seria el seu marit, en Climent Santacreu. Li va presentar el seu germà Valentí quan, passejant pel carrer Barquera, se’ls va trobar a la terrassa del Cafè Nou. El diumenge següent, en Climent ja la va treure a ballar i de seguida es varen enamorar.

Climent Santacreu i Tort, fill de Berga i paleta autònom de professió, va venir a viure a Artés amb el seu germà Josep, per treballar en la construcció del celler del Sindicat Agrícola d’Artés, obres que s’iniciaren el 1935. En Climent era un ferm militant anarquista, membre de la CNT i de la FAI.

Arrel del cop d’estat de juliol de 1936 i l’esclat de la Guerra Civil, en Climent s’implica absolutament en la causa revolucionària, essent membre destacat del Comitè Antifeixista d’Artés. També sembla que fou regidor per la CNT al juliol de 1937, malgrat que el canvi de cognom per Faicreu (abans Santacreu) li provocà problemes pel fet de no constar al padró d’habitants.

Segell del Comitè_Antifeixista. Arxiu Comarcal del Bages

Pintada de la FAI apareguda en les darreres obres de l’església. Durant la Guerra Civil l’edifici fou utilitzat per la Cooperativa de Transports d’Artés. Foto Ramon Creus Catot.

El setembre de 1936 s’allistà de voluntari a la Columna Durruti per anar a lluitar al front, on fou comissari i es relacionà amb Durruti i Ascaso. Al front de Terol el feriren al braç, fet que l’obligà a tornar a Artés a fer convalescència, moment que aprofitaren amb la Lola per casar-se, just abans que en Climent tornés al front. Mentrestant, la Lola se n’anà a viure sola en un piset davant del camp de futbol.

També durant la Guerra Civil, la Dolors va perdre un germà, l’Ignasi, allistat en l’anomenada lleva del biberó. Fou abatut com tants d’altres en la terrible Batalla de l’Ebre.

En Climent, al front estant, li enviava, de tant en tant, cartes i alguns diners. En una d’aquestes cartes li va dir “Lola, si perdem Catalunya, vés-te’n; si no, pagaràs per mi”. Davant l’avanç de les tropes franquistes, així ho va fer, i junt amb altres republicans, va deixar Artés en direcció a França pel Coll del Pertús. Varen travessar la frontera d’amagat i a peu pel mig de la muntanya, “No ens quedava res, les nostres vides eren l’únic capital que teníem”.

Mentrestant a Artés, a partir de l’ocupació franquista del poble, el 27 de gener, els militars varen regirar totes les llars dels rojos. A casa de la Teresa, la mare de la Lola, per exemple, varen llançar per la finestra mobles i objectes personals i li varen fer la vida impossible, negant-li el racionament que es repartia a la resta del poble, fet que la va obligar a sortir a les nits a robar menjar als camps de la vora.

A França, la Lola i els seus acompanyants varen ser separats per la Creu Roja. Els homes se’ls endugueren al Camp d’Argelers i a les dones i nens, en tren, cap al departament de Var, a la Provença.  La Lola i una dotzena de persones més, varen dur-los en un camp de refugiats improvisat a l’església de Flassans-sur-Issole, on s’hi va estar prop d’un any. De tant en tant, rebien correu “que ens arribava de miracle”. Fou així com va descobrir que en Climent estava pres a Espanya i va decidir tornar per retrobar-se. D’aquesta manera, va aprofitar la possibilitat de tornar que s’oferia a tots els refugiats espanyols.

Així doncs, la Lola va tornar a l’Estat Espanyol amb un cotxe de la Creu Roja fins a Barcelona, on l’empresonen (pel delicte de pas clandestí en frontera) a l’antic Pavelló de Romania, a Montjuïc, construït per l’Exposició Universal. Amb tot, aprofita la poca vigilància, per escapar-se i refugiar-se a casa d’una parella amiga de Barcelona.

Tanmateix, en Climent, pres en una plaça de toros d’un poblet vora Terol, on cada nit es practiquen afusellaments, aconsegueix evadir-se  i exiliar-se a França. Allí però, fou fet pres pels militars francesos i tancat al Camp d’Argelers.

Quan la Lola se’n va assabentar, va decidir tornar a travessar la frontera de forma clandestina. Aquesta volta, acompanyada pel seu cunyat Toni, casat amb la seva germana Eugènia i que, com tants d’altres, patia el risc de represàlies per haver lluitat en contra Franco.

Tots dos s’instal·laren a Montlluís, a la Cerdanya sota administració francesa. En Toni trobà feina de paleta i la Lola, en un hotel. Allí, la mestressa de l’Hotel de França on treballava, els va ajudar i varen aconseguir treure en Climent del Camp d’Argelers. Per fi, després de 4 anys des del seu casament, es podien retrobar.

A Montlluís, la Lola, a banda de netejar habitacions i fer de cambrera a l’hotel, també es dedicà a l’estraperlo atès que Llívia restava a tan sols uns quinze quilòmetres, viatge que podia fer en bicicleta. Per la seva part, en Climent primer trobà feina de pagès i, després, tornà a fer de paleta.

Climent Santacreu i Dolors Molist, a l’estació d’esquí de Montlluís. 

Imatge publicada a El Pou de la Gallina, 2009.

A França, però, varen patir l’ocupació nazi durant la 2a Guerra Mundial, fet que va propiciar, de seguida, el compromís d’en Climent amb la Resistència, participant activament en accions directes.

El 1952, la Lola i el Climent decideixen anar a viure a Algèria, esperonats per la seva germana Eugènia, qui feia poc s’hi havia instal·lat juntament amb en Toni per treballar en el taller de marbrista del seu germà.

Allí, en Climent treballà de paleta i la Lola d’infermera, administrativa i mainadera. Tingueren una vida relativament acomodada i fins i tot es compraren un terreny petit on s’hi construïren una casa. Tanmateix, Algèria patí, des del 1954, la Guerra d’Independència o de descolonització, conflicte que s’aguditzà l’abril del 1961 amb un intent de cop d’estat i l’aparició de l’Organisation de l’Armée Secrète (OAS), grup terrorista francès d’extrema dreta nascut a Madrid,  que combaté debades la independència d’Algèria (proclamada un 3 de juliol de 1962). Més tard, alguns dels seus membres, acollits a Espanya, participaren al GAL.

Davant l’extrema situació violenta, el Climent i la Lola, que va patir de ben a prop atemptats de l’OAS contra veïns àrabs, decidiren tornar a França com tants d’altres pieds-noirs (colons francesos), fet i fet, “aquella guerra no era la nostra”.

El 1962, retornaren a França, aquesta volta en un poblet rural de la Provença anomenat La Roque d’Anthéron, on en Climent trobà feina de paleta com a cap d’obra. Allí, varen viure les revoltes del Maig del 68. En Climent, com no podia ser d’una altra manera, hi participà activament, impulsant vàries jornades de vaga, fet que li va comportar perdre la feina. Sis anys després, en Climent morí, als 65 anys, víctima d’un càncer.

Tot seguit, la Lola, trobà feina de majordona en una casa de pagès de la Roque. L’any 2004 decidí escriure, en francès, Pourquoi moi?,  les seves memòries.

El 2007, amb noranta anys, la Lola decidí retornar a Catalunya per viure els darrers anys de la seva vida, i s’instal·là a Manresa, a casa d’una neboda, on tingué una vida força activa: s’afilià a ERC, mantingué contactes amb l’Associació Memòria i Història de Manresa, l’entrevistaren per diferents mitjans com El Pou de la Gallina o el blog Manresanes que han fet història... També realitzà diverses xerrades a instituts per explicar el seu testimoni i fins i tot va a ballar al Casal d’Avis, uns de les seves passions juntament amb la lectura.

El 2009 retornà a vila d’Artés, convidada a participar en una xerrada, organitzada per l’Assemblea Revolucionària d’Artés (ARA), en motiu del 70è aniversari de l’exili republicà, on també hi participà Conxita Parcerisas, membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Setanta any després, es retrobà amb alguns avis de la seva generació i compartiren records d’algunes situacions, topònims i persones de l’Artés de la seva joventut.

Cartell xerrada Artés, Guerra i Exili

Xerrada de Dolors Molist realitzada el 29 de Maig de 2009 a l’Escola de Música. 

Foto Òscar Vilarasau Clotet

L’any 2011 aconseguí, gràcies al suport d’ERC-Manresa, un dels seus somnis: publicar el seu llibre de memòries “Una vida ben plena” en català, traduït per Sílvia Berengueras, i que ha estat, en bona mesura, la base d’aquest humil escrit de record.

Una vida ben plena. Memòries de Dolors Molist

Lola, que la terra et sigui lleu, companya!

Ramon Fornell i Alsina

Artés, Vall de la Gavarresa, Països Catalans